Ha passat volant però el setembre passat va fer dos anys que els regidors del Ple, tots unànimement, vam declarar l’emergència climàtica a Matadepera. És cert que tenim ja inaugurades les dues estacions de recàrrega elèctrica per a vehicles a l’Avinguda Àngel Guimerà, que tenim patins i motos elèctrics de lloguer per un projecte d’estudi i col·laboració amb la UPC i que ja està en vigor una ordenança que ha portat sostres fotovoltaics a qui s’ho ha pogut permetre (tot i que la majoria dels que se’ls han instal·lat encara no poden ni veure compensada la factura elèctrica amb el valor de l’energia elèctrica neta domèstica que produeixen).

Per segon any consecutiu se’ns promet tirar endavant un projecte, pendent de fer, per entapissar les instal·lacions municipals de plaques fotovoltaiques mentre el projecte del Pavelló de la DIBA, ja fet, queda enganxat amb saliva dejuna a la vista de la fallida de l’empresa licitadora guanyadora. Sonen tambors de «district heating», però no en sabem res més, ni què ni com ni quan ni pagat per qui. Caldria una bona planificació, un pla director de la sostenibilitat per treballar per objectius, fa dos anys que el demanem i que ens el prometen. Com demanem una autèntica política de transport sostenible... Però res, anar passant el temps i anar perdent-lo. Abans del 2030 hem de reduir el 50% d’emissions de CO2 a Catalunya i cal fer-ho des de totes les administracions: les promeses de ben segur que no faran reduir res més que la nostra paciència i les oportunitats de futur dels que ens venen al darrere.

Abans del 2030 hem de reduir el 50% d’emissions de CO2 a Catalunya i cal fer-ho des de totes les administracions

Perquè, no ens enganyem, estem lluny de molts ajuntaments amb una major i efectiva activitat, sensibilitat i receptivitat pel que fa a la política climàtica. Costa moure de direcció aquest vaixell que és la política de l’administració local de Matadepera, costa massa, però nosaltres seguim tossuts proposant acció política mediambiental compromesa, no en el «green washing». La Cimera de Glasgow no ha estat una gatzara de la sostenibilitat, ha fet curt, però em quedo amb l’esperança del compromís de reduir l’ús del carbó, l’esperança de l’aixecament del veto del Brasil a un article de l’Acord, l’esperança de les noves normes de seguiment i verificació de les iniciatives voluntàries d’empreses, ciutats i d’altres organitzacions, l’esperança del compromís entre els dos grans pesos pesants com són els Estats Units i la Xina per col·laborar en la lluita contra la crisi climàtica, l’esperança que la nostra societat civil, també la matadeperenca, es fa seva la lluita de tots.